Avui he pujat al Parc Güell, on sovintejo en els meus moments de reflexió. Aquest és un indret natural, verd i obert; allunyat del bullici de la ciutat, on s'hi respira aire pur; tranquil i no tan tranquil per la gentada que el visita, però sobretot un lloc curiós, molt curiós.
Aquesta tarda he observat i fotografiat. Hi ha gent de tot tipus: turistes; guies; corredors; ciclistes; músics; venedors ambulants que venen i venedors que s'amaguen per no ser descoberts; avis que passegen; amics que comparteixen secrets; gent solitària, gent que fa amics, gent original que et vol treure un somriure; nens que somriuen, riuen, criden i juguen; mares que corren darrere d'ells; i, com jo, ciutadans de Barcelona.
Seguint la ruta, m'adono de la bellesa de la meva ciutat. Des de la plaça dels bancs, des des del drac, des del passeig de les columnes, des de les tres creus... la màgia de Barcelona no em deixa pas indiferent.
La parada final, com sempre, el turó de les tres creus. El cim. El punt més alt. Barcelona es fa de nit als meus peus. Milers de coses se'm passen pel cap. Tanco els ulls i somric. Noto l'aire fresc de la tardor. Obro els ulls i somric de nou.
Barcelona, no et canviaria per a res del món!
 |
| Alemanys gaudint de la meva ciutat |
 |
| Bombollista a la plaça dels bancs |
